Unable to create /cache/mod_novasfh/sfh_56.xml configuration file.
Click here for more information.
Please update your Flash Player to view content.
Español

Autisme

Autisme


Havia acabat els seus estudis a la facultat de psicologia. Durant els anys de carrera la va animar la idea de preparar-se per ser útil als altres. Desitjava contribuir a millorar la qualitat de vida de tantes persones que pateixen el dolor silenciós d'una malaltia mental. Ara que havia acabat l'etapa de la universitat, impulsada pel seu grup de fe, va voler compartir els dons que havia rebut. Ella mateixa va buscar la forma de viure amb intensitat un voluntariat relacionat amb els seus estudis. Setmanes després s'integrava com a voluntària en un centre de rehabilitació per infants autistes que es troba enclavat a les afores de la ciutat.

La primera cosa que va cridar la seva atenció va ser la preocupació resignada que es reflectia en el rostre de les desenes de famílies que portaven als seus petits i petites a aquell centre. Totes confiaven que els experts en psicologia obressin en els seus fills el miracle de la paraula recuperada i la brillantor d'una mirada atenta i compromesa. Va experimentar l'eloqüència dels somriures callats i sincers que li dedicaven pares i mares en confiar-los els petits autistes.

Durant els primers dies va calar-hi el silenci de nens i nenes que no responien al seu propi nom, que mai  miraven als ulls directament i que amb prou feines repetien maquinalment frases soltes que s'esforçava a dir-los. Aquell voluntariat va començar a fer-se especialment difícil quan, al cap de diverses setmanes, tot seguia igual. Els petits que li eren encomanats seguien absorts en el seu inescrutable món interior: aliens al desig de jugar amb les joguines, amb la mirada perduda en un punt fix, incapaços d'obeir als suggeriments que ella els feia amb interès i dedicació... Van ser dies durs. Va arribar a dubtar de l'efectivitat del seu voluntariat en aquell centre de rehabilitació.

Transcorregudes les primeres setmanes d'adaptació, va recordar teràpies i maneres d'actuació que havia estudiat a la facultat. Però no com a recepta infal·lible, sinó com a recurs per reforçar el lliurament generós de la seva persona.

Aquell silenci, que tan incòmode se li va fer durant les primeres trobades, li va revelar que hi ha possibilitats de comunicació i vida més enllà de les paraules i els sorolls que tant molestaven els petits. I va aprendre a passar llargues hores submergida en el seu mutisme, concentrada tan sols en facilitar una comunicació visual amb aquells infants per als que el silenci interior era motiu de patiment alhora que els impedia créixer en profunditat.


Va descobrir que amb la força de la seva mirada podia expressar-los tot l'afecte que sentia per ells. Va experimentar que, submergida en el silenci més absolut, era capaç d'obrir un camí cap a la comunicació i la trobada. La seva mirada es va tornar més serena i profunda.

A poc a poc va anar obtenint petits èxits. Va percebre amb alegria que, enmig de tants i tants sorolls de la cultura de la informació i l'espectacle, encara roman viva la força d'una mirada d'afecte.

Quan en el seu grup de fe li van preguntar per l'experiència del voluntariat viscut, ella no va dir res. Simplement els va mirar amb el mateix interès, afecte i agraïment amb el qual s'havia habituat a contemplar els infants... I tots van comprendre que la solidaritat pot expressar-se des d'un silenci que, començant per un lliurament generós, arriba a convertir-se en "temps interior".


Lucía Pla Herraiz, a
Misión Joven


Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Informa't

Fes-te amic nostre al

Segueix-nos al

Seguir a webdepastoral en Twitter

Comparteix aquest article