Unable to create /cache/mod_novasfh/sfh_56.xml configuration file.
Click here for more information.
Please update your Flash Player to view content.
Español

Els camins del pa

Els camins del pa

La fleca del barri era un lent degoteig de persones que s'apropaven a comprar el pa nostre de cada dia. Cadascuna d'elles portava una salutació, un comentari, una notícia, una crítica... Paraules i gestos que eren el batec humà d'aquells quatre carrers.

Els matins de la fleca somreien des dels llavis d'una jove dependenta que atenia amablement a tots els que peregrinaven fins al santuari del pa. Quan al vespre es tancava la fleca i marxava la dependenta, ell es quedava a soles amb la seva tasca: fabricar el pa del dia següent.

Molts anys repetint la mateixa feina. Sempre idèntiques proporcions de farina, sal, aigua, llevat... Donar forma a la massa. Coure al forn... Treure del forn i classificar les barres en les prestatgeries de fusta. Sospirava per tenir un ajudant a qui ensenyar l'ofici. Però ja ningú volia ser forner. Tan sols era un antic ofici sobre el qual pesen horaris sacrificats i un baix rendiment econòmic. Però ell se sentia orgullós. Elaborar pa li semblava l'ofici més digne del món.

Quan queia la nit i la solitud es tenyia de foscor, el forner imaginava "els camins del pa". Es tractava d'un vell joc que li va ensenyar el seu pare juntament amb l'ofici, quan encara era un adolescent. Mentre les seves mans tallaven la massa fermentada per donar-li forma sobre la taula empolvorada de farina, pensava en la destinació de cada barra de pa.

També aquella nit es va entretenir amb aquest joc. Juntament amb la primera barra de pa de quart, acabada de modelar, es va imaginar assegut a la taula d'una jove família: pare, mare i dos fills de curta edat. Tot girava al voltant dels dos petits. Alegria, colors, la col·lecció de vídeos de Disney i un futur per davant. A lloms d'una altra barra de pa es va figurar que entrava al pis atrotinat i solitari d'un divorciat: gestos apàtics, mirades perdudes, esgarrapades de nostàlgia, música dels vuitanta i pa partit amb les mans.

No va poder evitar un gest d'estranyesa i perplexitat en entrar a l'habitatge de dues bessones de quinze anys. Assegudes a la taula, s'allunyaven de la barra. Vans eren els retrets de la mare i inútils els consells del pare. Preocupades per la seva primesa, consideraven al pa com el pitjor enemic de la seva línia estètica.

Quan va visitar amb la seva imaginació la casa de la senyora Engràcia, va tenir una sensació agredolça. Li va molestar que l'anciana enyorés les fogasses d'abans... però el va alegrar veure com traçava un senyal de la creu sobre la base del pa abans de partir-lo: el seu pa seguia sent signe de benedicció i acció de gràcies. Li va embargar la ràbia i la impotència en veure rodolar pel terra del pati de l’escola diversos entrepans: desgana, menyspreu i apatia d'uns nens capritxosos que tenen de tot abans d'obrir la boca per demanar-ho.

La nit va anar avançant. El treball va concloure i amb la tasca va finalitzar "el camí del pa". Quan va abaixar la persiana metàl·lica de la fleca i va tornar a casa, se sentia com el pelegrí que cada nit realitza un llarg camí que condueix des del pa al cor de les persones. I va desitjar, amb totes les seves forces, que l'interior de les persones del seu barri fos tan blanc i esponjós com els pans que elaborava diàriament.
I va donar gràcies al Déu de la vida per haver-li donat l'oportunitat de ser forner... encara que tan sols sigui un antic ofici.

Lucía Pla Herraiz, a
Misión Joven


Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Informa't

Fes-te amic nostre al

Segueix-nos al

Seguir a webdepastoral en Twitter

Comparteix aquest article