El venedor de cupons

Quan les calors de l'estiu fan inhòspita l'esplanada de l'Hospital Provincial, ell està allà. S’aixopluga sota la breu ombra d'un raquític arbre. Quan el fred de l'hivern cala fins als ossos, ell segueix present en el seu lloc de treball, abrigat amb l'anorac i la bufanda que va comprar en les últimes rebaixes. Forma part del paisatge que circumda l'Hospital.

Ofereix la sort del dia per un preu mòdic. Té una estranya habilitat per palpar els cupons de l'Once que pengen com raïms sobre el seu pit. És com si les seves mans haguessin heretat l'agilitat que van perdre els seus ulls sense llum, amagats darrere unes ulleres de vidre fumat. Ell mateix em va explicar la següent història.

"Fa uns mesos va venir un home gran a comprar el cupó. Ingressava a l'Hospital per a una operació delicada. Em va explicar que era un comprador clàssic. No volia saber res del Combo, del Rasca o el Trèvol... tan sols el cupó tradicional. Mentre van estar preparant-lo per a l'operació, baixava cada dia. Escollia un número i em pagava. Era un home amable de paraules senzilles. Em va dir que estava a l'habitació 312.

Transcorreguda una setmana va deixar de baixar. I va ser llavors quan vaig decidir pujar per oferir-li el número que adquiria diàriament. El vaig trobar acabat d'operar. No hi havia ningú al seu costat fent-li companyia. Em va dir que el seu fill no podia atendre'l, però que anava de tant en tant a visitar-lo. Quan em vaig disposar a deixar-li el cupó, es va lamentar de no tenir diners. Li vaig indicar que no es preocupés, que ja m'ho pagaria quan es recuperés. Xerrem una mica. Comentem els grinyols que produeix la vida quan la salut s'oxida.

Vaig seguir pujant els dies següents. Gairebé sempre el trobava sumit en aquest ensopiment que produeixen els calmants i que reforça la solitud. A força de trobar-me’l sempre sol, vaig anar quedant-me cada vegada una mica més. M'asseia al seu costat i xerràvem una estona.

Així va ser com em vaig assabentar que feia diversos anys que havia mort la seva esposa. Que va venir del poble a viure a la ciutat feia molts anys. Que enyorava la devesa i els petits horts regats per un rierol insignificant.

Durant gairebé un mes vaig ser fidel a la cita. Però a mesura se succeïen els dies, les paraules del meu amic es van tornar més quedes i borroses. Els silencis van créixer en profunditat. Al final gairebé no parlàvem. Però jo sabia que la meva presència en silenci era el millor moment del dia per a aquell home que s'apagava.

Al calaix de la tauleta s'acumulaven els cupons. Al principi els col·locava ell; després vaig ser jo mateix qui obria la tauleta per dipositar-los.

Un dia vaig trobar allà al seu fill. Li havien avisat de la gravetat definitiva del seu pare. Era un home d'uns quaranta anys. Per la forma de moure’s, havia d'anar ben vestit. Es va estranyar de la meva presència. Li vaig explicar com havia estat pujant cada dia, durant gairebé un mes, a estar amb el seu pare.

De seguida va comprendre la situació. Va recórrer a la cartera al mateix temps que em preguntava quin era el deute del seu pare. Desitjava fer-se càrrec de l'import de tots els cupons. Després d'uns segons li vaig dir: El seu pare no em deu res. Els cupons de la tauleta és un assumpte entre el seu pare i jo... Tot està pagat.

Vaig estar una estona en silenci, escoltant la respiració fatigosa d'aquell home. Vaig pregar. Després, ajudat pel meu bastó blanc, vaig baixar a la porta de l'Hospital Provincial. Allà segueixo estant per al que vostès necessitin."

Lucía Pla Herraiz, a
Misión Joven