Unable to create /cache/mod_novasfh/sfh_56.xml configuration file.
Click here for more information.
Please update your Flash Player to view content.
Español

Pregar amb el monaquisme oriental

Pregar amb el monaquisme oriental

Fa anys llegint uns textos de Filosofia de la Religió vaig ensopegar com per casualitat amb un nom d'aquests sonors i que criden l'atenció. Deia així el text: "Tota paraula és maldestre per expressar. Déu pot ser buit de zen, embadaliment místic cristià, balboteig de hesicasta... ".

Hesicasta... Em preguntava, doncs, a qui es referia. Vaig descobrir que es tractava d'un corrent de vida espiritual que els cristians bizantins i eslaus consideren com el cor de l'ortodòxia. El Hesicasme evoca quietud, silenci interior, pau del cor. Aquesta tradició espiritual va tenir els seus principals focus de vida en els monestirs del Sinaí i de la muntanya Athos, on era recomanada amb una insistència particular. La seva pràctica va ser acompanyada aviat amb una autèntica tècnica psicosomàtica. Es tracta de l'oració del cor, l'oració que repeteix el nom de Jesús com balbucejant, com en un sospir, l'oració que es dirigeix a Jesús com van fer el cec Bartimeu o el publicà... "Jesús, tingues pietat de mi!" . És la pregària que posa amor a les mans, que suposa un abandonament confiat i un record agraït.

L'oració del cor també es coneix com l'oració de Jesús o l'oració del Nom i és la manera de pregar que dóna ritme a tota la vida espiritual de l'Orient cristià. I fonamentalment és una pregària que invoca insistentment el nom de Jesús i demana misericòrdia i compassió per un mateix, demana experimentar l'amor donat gratis i a mans plenes.

Ara bé, anem a endinsar-nos en les possibilitats d'aquesta oració per a nosaltres avui, no com monjos de segles anteriors que en la solitud dels monestirs rebien el món i intercedien pel des del més profund, sinó com a fills i filles del segle XXI que naveguem per Internet i que en unes hores podem trobar-nos en un altre punt del planeta. Les formes han canviat, però l'anhel és el mateix. Estem oberts a molts rostres i necessitem suplicar com aquells cecs del relat de Mateu "Senyor, que se'ns obrin els ulls" (Mt 20,33)

Tot comença per la respiració. Inspirar i expirar. Rebre i deixar anar. Omplir i buidar. Aspirar l'amor i lliurar-lo. Respirar el nom de Jesús. El primer pas seria l'atenció a la nostra respiració. Respirar lentament, calmada i profunda. Així l'agitació es calma i podem "unificar".

El moviment d'interiorització es realitza en dos temps: els pulmons inspiren el nom de Jesús a la diàstole, la dilatació del cor, i a l’expirar es fa la petició de misericòrdia en la contracció del cor: "Tingues pietat de mi". Les paraules poden variar però s'aconsella que siguin curtes i que continguin la invocació a Jesús i la súplica al seu Amor per nosaltres. La invocació contínua del Nom, feta amb un enorme desig ple de dolçor i el goig fa que l'espai del cor desbordi d'alegria i serenitat.

La pràctica d'aquesta oració ens descobreix que tenim molt més temps per pregar del que imaginem: en caminar pel carrer, en prendre el metro o l'autobús, en realitzar qualsevol treball manual, en esperar una cua, ara que llegeixes aquestes lletres, ara que teclejo l'ordinador,... Podem perforar cada instant, cada rostre, amb el record del Nom i de l'amor ofert, per poder acollir-lo de nou a l'estada secreta del cor.

A mida que repetim aquesta oració del cor, a mida que fem nostre l'amor desbordat de Jesús, a força de portar i compartir amb qui més ens estima els rostres i les situacions més ordinàries, anem obrint espais perquè l'Amor les inundi.

Senyor Jesús, tingues pietat de nosaltres.

Pedro Hernández, a
Misión Joven


Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Informa't

Fes-te amic nostre al

Segueix-nos al

Seguir a webdepastoral en Twitter

Comparteix aquest article