Interioritat a través de la pel·lícula

Resulta paradoxal concloure aquest conjunt de reflexions, sobre mediacions per cultivar la nostra interioritat, amb una imatge sobre nosaltres mateixos. Al cap i a la fi, això són les pel·lícules. Per mirar la nostra profunditat acudim en aquesta última ocasió a una projecció -i mai millor dit- del que som o volem ser.

Sent sincers -no puc deixar de ser-ho si parlem d'interioritat-, el món cinematogràfic és desconegut per a mi. Potser per això les reflexions que proposo són fetes més des del desig que des de l'experiència. Desig, sobretot, pel testimoni rebut - gràcies.

En moltes ocasions m'han parlat de les experiències personals que el «setè art» ha provocat en la interioritat dels meus interlocutors. Experiències motivades per la destresa de directors que van saber captar i plasmar la profunditat de situacions vitals, els moments preciosos que ens brinda la natura; d'actors que van donar carn a personatges que no eren sinó relats, autèntiques metàfores vives de guionistes amb els que intentaven expressar-se a si mateixos; plànols impossibles que feien caure en el compte de la multitud de perspectives que té la realitat; usos del temps i de l'espai que, per ells mateixos, transportaven i transcendien...

Sens dubte una multitud d'aspectes que moltes vegades, en una pel·lícula, passen desapercebuts perquè no sabem veure i que, de vegades, tenen més força que si fossin expressats en un llibre, un quadre o una escultura. Precisament perquè la pel·lícula aporta allò que aquestes representacions artístiques no poden. L'estreta relació entre paraula, imatge i moviment. La mateixa plasticitat de la vida quotidiana posada davant nostre en essència, seleccionada, mesurada, seqüenciada. Un petit relat retallat per a nosaltres, parlat per a nosaltres, rodat per a nosaltres... Però no ens enganyem, per captar això, i encara més, cal saber mirar, escoltar, recordar.

El cel·luloide ens presenta ocasions precioses per mirar-nos, escoltar-nos i recordar-nos. Al cap i a la fi, si és «bon» cinema, toca la profunditat del què som i el posa davant nostre, com si es tractés d'un mirall interior que sap plasmar sentiments, despertar la memòria i suscitar l'acció.

Aquestes succintes qüestions plantegen molts interrogants tant en les nostres maneres pragmàtiques de «veure» cinema, com en el cinema que majoritàriament se'ns proposa des de criteris comercials i polítics. Una veritable llàstima -cosa i l' altre- que fa banal una de les expressions artístiques per i en la qual l'ésser humà es mostra i es diu a si mateix.

Amb tot -i això és sempre motiu d'esperança-, no hem perdut la capacitat de recórrer a aquest art per explicar. No l'hem perdut perquè sinó l'ésser humà deixaria de ser tal això no ha passat.

Tan sols potser ens basti sensibilitat, profunditat i una mica de valentia per reconèixer-nos en els successius fotogrames que passen davant de la nostra vida, per encertar a plasmar-nos en ells i així, atrevir-nos a anticipar, ja com a realitat, el que tots portem dins, en la nostra interioritat: arribar a ser nosaltres mateixos, criatures creatives, inventives, capaços de reflexió i de desig, de projecció i somni, d'excés i il·lusió... o potser aquestes «coses» no estan dins nostre, en la nostra interioritat, i ens fan més humans? No retallem, doncs, fotogrames que ens pertanyen i que farien perdre el sentit i el fil conductor de tot.

Santiago García Mourelo, a
Misión Joven